Passotisme en temps de crisi

Passen uns minuts de les vuit del matí d'un dissabte. Vàries persones esperen a la porta d'un bar-restaurant. La persiana metàl.lica no està del tot aixecada, cosa que permet veure que està passant dins, però a la vegada impedeix d'obrir suficientment la porta interior de vidre per poder entrar dins. Arriba una altra persona. - Encara no han obert? pregunta als qui esperen fora. - No, encara no! Davant d'aquesta contesta, es mira el rellotge i diu: - Que no són les vuit, ja? -Sí que ho són, però no han obert. Hi són, perquè els veiem des d'aquí, i ells a nosaltres, però s'estan prenent un cafè i xerrant. -Sempre igual. Obren quan els surt dels nassos. Doncs no m'espero. Me'n vaig a l'altre bar de més avall. -Jo també. Agafaré un refredat si continuo esperant que obrin. I aquestes dues persones se'n van. Passen uns minuts més, i un dels que continuen esperant, s'esmuny sota la persiana, obre la porta de vidre el poc que ho permet la persiana, i crida des de fora als que són dins: -A quina hora obriu avui? -A les vuit! -Però si ja ho són? -Sí, ara obrim, en cinc minuts! I als quatre minuts obren la persiana metàl.lica, i els clients que restaven fora, entren ràpidament per deixar de passar el fred que patien al carrer.

Si creieu que això és tota l'anècdota, no us ho penseu pas. Resta el millor. Un dels clients, un cop ha xarrupat uns glops de la beguda calenta que ha demanat, s'adreça al cambrer i li pregunta: -Si dieu que obriu a les vuit, per què ho heu fet a les vuit i dotze? Mentrestant heu perdut clients que han marxat a un altre bar! I el cambrer contesta: -va, és igual, ells s'ho perden!

Podríeu pensar que això és alguna història que va passar en èpoques de vaques grasses, on hi havia tant de negoci que era igual com atenguessis perquè "t'ho treien de les mans". Però no és així. Va passar ahir. Real com la vida mateixa! Quina mena d'actitud de servei és aquesta? Com es pot treballar amb tanta suficiència com si cap bar o restaurant no estigués tancant per manca de prou negoci? Quina mena de directrius, valors i motivació ha donat l'amo del negoci als seus treballadors perquè es comportin així? Encara que el bar-restaurant no sigui seu, no hauria el cambrer de fer mans i mànigues per tal que el negoci seguís endavant i poder assegurar-se el seu lloc de treball i el salari a final de mes?

Un dia els números no sortiran, tancaran la persiana definitivament i donaran la culpa a la crisi econòmica, sense pensar què han estat fent ells per aconseguir tenir cada cop menys clients i acabar fent fallida.

No tinc més remei?

Un famós actor català diu a una entrevista, "treballar en un dia festiu, quan tothom està de pont, em deprimeix molt, però no tinc més remei".

M'ha sobtat la frase, per vàries raons:

-- Se suposa que és la feina que t'agrada. Per tant hauries de gaudir d'ella, i no pas deprimir-te molt en fer-la.

-- No té més remei? Davant d'una situació donada, hi ha moltes respostes possibles. Ens tanquem a l'única que se'ns ve al cap en aquell moment, però en realitat sempre es pot triar entre vàries alternatives.

-- Si treballar en dia festiu és negatiu, què hauria de pensar tota la munió d'actors que estan a l'atur tot esperant la seva oportunitat?

-- I el cantó positiu del treball, encara que sigui en festiu? Fer el que t'agrada; et paguen per fer-ho; reps aplaudiments en acabar, si ha agradat l'obra, cosa que moltes altres feines no reben tot i fer-ho molt bé; etc.

Sempre podem veure el cantó negatiu de les coses, però com bé s'adona l'actor: és el camí cap a la depressió. Fem, doncs, l'esforç de descobrir la part positiva de cada feina: en gaudirem més i serem una mica més feliços.

Manca personal amb el perfil requerit?

A una reunió d'empresaris de pimes catalanes a la que he assistit m'ha sobtat escoltar com es queixaven de la manca de personal qualificat que patien. Quan se'ls ha preguntat com es menjava això, atès el gran nombre d'aturats que hi ha, han especificat que es referien a que no trobaven el perfil ideal que voldrien pels llocs de treball que ofereixen. Novament requerits per quin era aquest perfil tan cercat, han acordat entre tots els ponents, que els elements comuns que podien aportar eren: l'actitud positiva, la disposició a treballar en equip, i el sentir els colors de l'empresa on treballen.

Semblen requisits fàcils, però els empresaris argumenten que no és així a la realitat: diuen que no hi ha esperit de sacrifici, que el primer que pregunten a l'entrevista és quan cobraran i quins dies de festa tenen; que no hi ha simpatia sinó desgana i "treball per obligació"; que quan arriben les vacances d'estiu els joves pleguen per anar-se'n amb els seus amics estudiants, i que quan tornen al setembre pretenen que se'ls torni a contractar tot i haver deixat la feina dos o tres mesos enrera; que és difícil trobar gent que vulgui treballar en diumenges i festius permesos; etc.

Conec casos que demostren aquests arguments, però vaig trobar a faltar també autocrítica per la seva part: si saben que les feines que ofereixen no són pas "còmodes" quant a dies i horaris, perquè donen unes pagues tan baixes?; si volen que la gent "senti els colors" de l'empresa, per què no estan al costat dels nous enlloc de deixar-los en mans d'altres treballadors de base que, com a la "mili", s'aprofiten de la seva "veterania" per deixar tota la feina bruta i amb males comissions, si 'hi ha, als nouvinguts?; per què no s'interessen pels seus interessos, anhels, visions de futur, noves idees, etc. enlloc de simplement ensenyar-lis ràpidament la feina que han de fer, i deixar-los després de la mà de Déu?

Amb més interès per les persones a llarg termini i menys obsessió perquè quadrin els números a curt termini, potser la retenció del talent donaria més fruits.

No m'agrada la meva feina

Algunes persones m’han comentat que no els agrada la feina que tenen actualment, però que atesa la situació econòmica general o la seva familiar en particular, no veien factible canviar d’empresa o de professió ara com ara.

Com ser feliç plenament si estàs fent una feina que no t’agrada?

Cal plantejar-se si volem continuar “morint” una mica cada dia, fent una cosa que no ens agrada. O bé ens plantegem alternatives possibles: per una banda arriscar-se i donar el pas. La situació no canviarà per si sola. Hem de ser nosaltres qui hem de posar els mitjans i l’acció conseqüent per tal de canviar-ho. Planificar i després actuar. Amagar el cap sota l’ala no farà que la resta del món canviï.

Una altra possibilitat, si no gosem donar el salt endavant, és cercar la part positiva de la feina que estem fent. Tant per nosaltres, com pels qui ens envolten, com per a qui va adreçat el que fem. Veure els beneficis i els beneficiats gràcies a la nostra tasca. Esbrinar com fer més plaent, divertit, interessant o formatiu allò que realitzem. Una actitud positiva cap a la nostra feina, ens pot ajudar a estar més motivats i ser una mica més feliços.

Però si ja ho sap que l'estimo!

M’explicava un company que darrerament la seva relació no anava massa bé. No hi havia hagut cap topada greu amb la seva parella, però estaven com distanciats, freds, passant els dies simplement. Vàrem estar xerrant sobre diferents aspectes de la relació, i entre d’altres coses li vaig preguntar: - Quan va ser la darrera vegada que li vas dir que l’estimes? - Ui!, em va respondre, no ho recordo; per què? - Per manifestar-li els teus sentiments, per fer-los explícits, vaig dir-li. I ell va respondre’m ràpidament i amb seguretat: - No cal que li digui, ella ja ho sap!

Crec que és un cas molt habitual en les nostres relacions. I no només en les de parella! Quantes vegades hem dit als nostres pares, als nostres germans, als nostres amics íntims que els estimem? O que ens fa feliç la relació que mantenim amb ells? O el molt que ens han ajudat en algun moment de la nostra vida?

Tendim a creure que ja ho saben. Però no serà que en realitat no ho fem perquè no valorem prou la relació? Diuen que només t’adones del que tens quan ho perds. Mal senyal descobrir-ho d’aquesta manera!

Abandonem la rutina, la vergonya, la por, la mandra, etc. i diguem a l’altra persona el per què valorem tant la relació que tenim amb ella. No ho donem per suposat!

Transmetre felicitat o infelicitat

Us heu adonat que hi ha persones que sembla que atreguin la felicitat, i altres que només pateixin penes i mala sort?

Tant en un cas com en l'altre, podem veure-hi un cas de contagi: cerquem determinades persones perquè ens atreu la seva felicitat, el seu optimisme, la seva positivitat. Ens agrada el seu riure o somriure, volem compartir els seus moments feliços, gaudim les seves històries plenes d'anècdotes i fets sorprenents. D'altres vegades ens apropem a persones que ens parlen de les injustícies que pateixen, de la mala sort amb la que s'han trobat, de les decepcions que les han causat persones properes. Ens permeten veure exemples similars als mals moments que també nosaltres hem passat, i compartim amb elles les crítiques a les persones que considerem que ens han fet alguna mala passada.

La qüestió és adonar-se amb quines persones estem més estona, amb les positives o amb les negatives? Perquè de nosaltres depèn què rebran els altres posteriorment: la felicitat i la infelicitat circulen entre les persones. La rebem, la regenerem i la transmetem als altres. Construir un món millor depèn de cadascun de nosaltres, de si transmetem positivament o negativa, amb les nostres paraules i els nostres fets, allò que pensem i sentim.

No esperis un moment millor

Per què conformar-se amb una vida ensopida i rutinària? Què et mourà a llevar-te amb il.lusió? Quina raó tindràs per anar des de bon matí amb un somriure a la cara?

No deixis passar la vida sense més! Aspira a metes que et duguin il.lusió i ganes de viure al cent per cent. Converteix en els teus objectius aquelles coses en les que t’agradaria esmerçar-hi temps i esforç a canvi de gaudir-ne i sentir-te ple quan vas assolint les diferents metes que et fixis per tal d’arribar a aconseguir l’objectiu final. (I si finalment no ho assolessis, què passaria? Res, perquè tot el que has gaudit pel camí ja paga prou l’esforç fet)

Si penses que no cal ni començar perquè és difícil, t’estàs limitant tu mateix d’antuvi. No hi ha res impossible. Visualitza-ho, planifica les passes a fer i posa’t en acció! Aprofita l’energia que tens ara. No permetis que la teva idea sigui una més de les que s’acumulen al calaix dels oblits per mandra, por o deixadesa.

No esperis a un millor moment. Som-hi!

Gaudir del que ja disposem

Ens passem una bona part de la nostra vida pensant que feliços serem quan aconseguirem "tenir allò" que ara ens manca. Aleshores ens formulem la bona intenció de fer alguna cosa per assolir-ho. Com que simplement amb aquest desig formulat no hi ha prou, maleïm el nostre infortuni que no ens permet de tenir el que desitgem.

Però ens hem aturat mai a pensar en el que ja disposem? Gaudim del que ja tenim?

Hi ha una munió de coses de les que fruïm, però a les que no prestem atenció perquè ja donem com a "lògic o normal" el tenir-les, quan molta gent d'aquest planeta no les pot gaudir: varis àpats al dia, aigua corrent a casa, estar sans dia si i dia també, disposar d'un servei mèdic a qualsevol hora del dia o de la nit quan emmalaltim, poder expressar lliurament el que pensem, tenir accés a la cultura, etc.

Quan tenim un mal dia i no pararíem de queixar-nos-en, hauríem de pensar en tot el bo del que ja disposem per tal de relativitzar allò "suposadament tan dolent" que ens acaba de passar. I gaudir per les coses tan importants que ja estem disposant, enlloc de patir per les nimietats que no assolirem.

L'ham de l'e-mail

M’he trobat molts casos de persones que em confessen que viuen enganxats al seu correu electrònic. Saben del cert que no és ni productiu ni eficaç estar pendent de cada correu que entra a la seva safata d’entrada, però els hi és com una addicció: no poden evitar de mirar qui els ha escrit i què els diu, cada cop que sona l’avís d’arribada d’un missatge o apareix el símbol corresponent.

Però fer tal cosa és contraproduent a l’eficàcia en la gestió del seu temps. El cervell, que està concentrat en un tema a resoldre, deixa d’estar-ho en haver d’ocupar-se d’una nova tasca com la de fer una ullada al nou correu. A més a més, ha de decidir si continua fent el que feia, o bé tracta de resoldre la nova qüestió que li planteja l’escrit entrant. Un cop solucionada la qüestió ha de tornar a concentrar-se en el que estava fent, i aquesta “reentrada” porta el seu temps i esforç mental. Fent-ho repetidament al llarg del dia, no és gens estrany acabar patint efectes estressants o de mal de cap davant tanta disgregació d’esforços i pensaments.

Per tant el meu parer és clar: desconnectar l’avís d’entrada de nous missatges i dedicar-se a un sol tema on concentrar-se. Després, en un moment de baixa energia, entre tasca i tasca, serà el moment per ocupar-se de donar una ullada als possibles correus que hagin entrat.

No deixis que l’e-mail t’enxampi entre les seves xarxes. Sigues tu qui el domini i no a l’inrevés.

Dirigents invisibles

He estat treballant a empreses on no he parlat mai amb els màxims dirigents. Però no us penseu que és un cas personal, sinó que era una manera de fer dels directius. Ni amb mi, ni amb ningú que no fos directiu de l'empresa. Segons la seva manera de pensar, per relacionar-se amb els treballadors ja hi ha els seus respectius directors de departament que són a qui els correspon de fer-ho.

Penso que és una gran errada. Si el principal element de l'empresa són les persones que la formen, si més no això és el que asseguren en les seves "declaracions oficials", per què no les coneixen, respecten, motiven i valoren?

Els veritables dirigents han de ser visibles moltes vegades entre la seva gent: si l'empresa és petita, veient-los un a un ben sovint; si l'empresa és gran, fent reunions periòdiques amb tots ells a través de petits grups. D'aquesta manera es farà real el missatge d'entusiasme que els màxims dirigents han de transmetre als seus treballadors per tal que donin el màxim, que s'impliquin del tot, que hi posin el cor i el cervell en les seves tasques respectives.

Tenallats per la por al que podria succeir

Aquesta setmana vàries persones han coincidit a explicar-me com estaven d’enutjades per haver de fer front a esdeveniments que preveien que passarien. Enutjades perquè patien pels contratemps que sorgirien, ja que suposaven que tot seguint les lleis de Murphy les coses els anirien del través.

Heus aquí una manera que tenim molt sovint de trasbalsar-nos. Patim pel que encara no ha passat. Ens fem imatges mentals del que pot succeir, sense adonar-nos que les fem nostres i ens amarguen l’existència. Enlloc de viure el present, ens estressem pensant en el que passarà si succeeix alguna de les coses que podrien succeir si no anés bé allò del que ens hem, o pitjor encara ens han encarregat.

Per què deixar-nos guanyar per la intranquil.litat, l’angoixa, la por en definitiva, sobre una cosa que és futur i per tant no hi podem fer res ara? Gaudim l’ara, que és el moment on podem fer alguna cosa que canviï la realitat, i deixem de paralitzar-nos per la por al que pot succeir en el futur!